La Cimera dels G8

El canvi climàtic és un dels temes estrella que es tractarà a la Cimera dels G8 que se celebrarà aquesta setmana a Heilingendamm, Alemanya.
Angela Merkel intentarà aconseguir que Washington accepti retallar les emissions de CO2 a partir del 2012, any que s’acaba el Protocol de Kioto i que EUA no ratificà. Merkel vol limitar l’escalfament a dos graus durant aquest segle i vol que els països industrialitzats redueixin el 2050 les seves emissions un 50% respecte a 1990 i que utilitzin energies netes. Però George Bush s’inclina cap a un neoecologisme que no es basa en la reducció de les actuals emissions sinó en les noves tecnologies, utilitzant energies alternatives com l’etanol, el biocombustible i també augmentar la producció de l’energia nuclear. Bush, també ha advertit que no acceptarà cap acord que no inclogui Xina i Índia.
Segons un estudi alemany de risc en centrals nuclears, la probabilitat d’un accident en una central que hagi estat en servei 40 anys és d’un 0,1%. Tot i això, al llarg de la història han estat nombrosos els accidents nuclears que han acabat amb la vida de milers de persones. El 1957 va tenir lloc l’accident de Windscale (Gran Bretanya), el 1979 Three Mile Island al Estats Units, el 1986 Chernóbil, el 1999 Tokaimura (Jaoó), entre molts altres. Per això, durant anys, s’ha vist l’energia nuclear amb una gran preocupació, no només pels accidents sinó per la destrucció i els residus que genera.
Si just després de la bomba atòmica d’Hiroshima, l’energia nuclear va ser considerada com una revolució científica, ben aviat, la percepció que tenia la societat i la classe política sobre la nova font d’energia va canviar. El 1963 es va signar el Tractat de prohibició completa dels assaigs nuclears i el 1968 el Tractat de no proliferació de les armes nuclears. El gener de 2004 el govern de Zapatero va anunciar que substituiria en un període màxim de 20 anys l’energia nuclear per altres opcions més segures.
Però ara, un nou desastre mundial ha tornat a fer decantar la balança en l’ús de l’energia nuclear, l’escalfament del planeta.
James Lovelock, antic opositor a l’armament nuclear va escriure un article al diari anglès The Idependent titulat “L’energia nuclear és l’única solució verda”, proposa l’energia nuclear per evitar la catàstrofe ambiental perquè aquesta no genera gasos d’efecte hivernacle i és econòmica. El president del Estats Units i la Comissió Europea també s’han sumat a aquesta opinió, ja que aquest tipus d’energia reduiria la dependència energètica exterior (Pròxim Orient) i la falta de seguretat que comporta aquesta dependència. Tony Blair ha anunciat que el Regne Unit tindrà molt present l’energia nuclear en els pròxims anys i França, d’on el 78% de l’electricitat prové de les plantes nuclears, vol construir una enorme central nuclear per exportar energia a altres països.
El debat entre la reducció de CO2 i l’energia nuclear per pal·liar el canvi climàtic torna a estar a l’agenda del dia i la Cimera dels G8 en serà el màxim escenari.

L’alcalde de Barcelona no és el de Catalunya. (DdG)

Així és com titulava l’editorial del diumenge 27 el Diari de Girona. I és que “els de comarques” com ens diu la gent de Barcelona a tots aquells que som de fora de Barcelona no estem gaire contents amb el tracte que han donat els mitjans públics a la campanya electoral. Aquells ciutadans, de fora de Barcelona, que només s’hagin informat de la política catalana a través de Catalunya Ràdio o TV3, els únics candidats dels que han escoltat propostes han estat de l’Hereu, d’en Trias, d’en Portabella..., però les seves butlletes no han estat les que s’han trobat quan han anat a votar al col·legi electoral del seu poble.
Per informar-nos de com estava l’ambient electoral al nostre poble o dels pobles més propers hem hagut de recórrer a diaris locals i a informacions de persones involucrades en algun partit.
Estem parlant d’unes eleccions municipals, i si bé tots sabem que el ressò que poden tenir unes eleccions Barcelona no es pot comparar amb el ressò que pugui tenir un poblet petit, crec que s’hauria d’haver tractat el tema d’una manera més “justa”.
Que el nombre d’habitants d’un poble o ciutat sigui significatiu no vol dir que li puguem restar importància a tots aquells pobles o ciutats que no arribin a “l’alçada” de Barcelona.
Els resultats del diumenge a la nit, tres quarts del mateix. Per poder saber quants regidors havien sortit de Convergència al teu poble o voltants sense haver d’esperar dues hores davant la televisió havies d’anar llegint els cairons o posar TVGi.
Per això vull dedicar unes línies a explicar els resultats al meu poble, Santa Coloma de Farners. L’alcaldable per convergència (Antoni Solà) ha guanyat per tercera vegada les eleccions municipals a la capital de La Selva, ha guanyat amb un clar avantatge respecte els altres candidats. Després de molts esforços i moltes traves per part d’altres alcaldables, els resultats ha estat els següents:
CiU: 7 regidors
PSC: 3 regidors
ERC: 3 regidors
ESC (ICV): 1 regidor
PP: 0
Colomencs pel canvi (CPC): 3 regidors.
Des de les últimes eleccions Santa Coloma ha passat de tretze a disset regidors degut a l’augment de la població. Va passar pel col·legi electoral el 57% de la població. Com a novetat d’aquesta candidatura destaca l’aparició d’una llista independent (Colomencs pel Canvi) impulsada pers antics simpatitzants de Convergència enemistats amb Solà.
Si el que ha passat els últims dies amb aquests candidats hagués passat a Barcelona segurament hauria omplert pàgines de diaris:
- Un grup independent de CiU que sorgeix per enemistats dins el partit té una candidata que va repartir flors per les nenes del Club de Patinatge exceptuant una nena, per tenir un familiar a un altre partit polític, patètic i indignant.
- Aquest mateix partit ha obtingut 3 regidors que no s’haurien tret si la gent hagués sabut qui hi havia al darrera. El grup té al darrera un conegut empresari de la població que va deixar al carrer a desenes de persones, actualment encara està patint les conseqüències del boicot als altres negocis que té. Convenia que aquest nom no surtís a la llista del programa.
- Però aquesta no és la única cara amagada d’aquest partit. L’excandidat popular a Santa Coloma que es va veure “convidat” a abandonar el partit per desavinences amb la candidata del mateix partit a Girona, també també estar al darrera d’aquesta llista.
- Quan els membres de la llista de convergència repartien pel poble els seus programes, algú es va dedicar a recollir-los de segons quins carrers de la població.
- El dia de les eleccions tots partits es vigilaven els uns als altres perquè a Santa Coloma els intents de “trampes” són freqüents, tot i això es van trobar alguns sobres amb les paperetes ja a dins.

Aquest són alguns exemples de la tensa situació que ha viscut Santa Coloma els últims dies, però finalment ha guanyat un partit i una gent que ha fet molt pel poble, que ha treballat perquè habitants de Santa Coloma pugui gaudir dels nous serveis de la població tot i els esforços per part d’altres partits per imposar traves a l’hora de l’aprovació de propostes i nous projectes.

Mala imatge? Causes evidents

“Ponga un pepero en su vida y verá que las cosas no son tan malas” Aquesta és la frase que Daniel Sirera, secretari executiu de comunicació del PPC i portaveu adjunt del Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya al Parlament, va dir referint-se al tema de la imatge del Partit Popular a Catalunya. Sirera, afirma que ser del PP pot portar a la ruïna el teu negoci si vius a Catalunya o el País Basc, aquesta és la causa que fa que en molts llocs els sigui difícil formar llistes amb gent del mateix poble o ciutat.
Segons Sirera, el Partit Popular no és un partit anticatalà i per això no entén la situació en la que es troba aquest a Catalunya, ni perquè hi ha aquest rebuig cap a les persones que manifesten públicament la seva tendència cap al PP.
Si fa set anys que el PP no guanya unes eleccions a Espanya, si la situació del PP al País Basc és molt semblant o fins i tot pitjor a la de Catalunya, i si el PP té una imatge molt dolenta per bona part de la població és perquè alguna cosa passa, i probablement és l’explicació a aquesta situació. Aquesta explicació és la que haurien de buscar i intentar arreglar si és que volen interessar-se més per les preocupacions de la població que per ells mateixos, tal com va afirmar Sirera en una roda de premsa a la Universitat Pompeu Fabra el passat dijous.
Potser per ajudar-los una mica a trobar l’explicació caldria recordar-li que, encara que al País Basc i a Catalunya històricament hi ha hagut una ideologia molt forta de nacionalisme i independentisme, el seu partit ha contribuït, i molt, en la seva pròpia imatge. El seu partit de dretes està mostrant dia a dia una concepció centrista incapaç d’entendre la situació catalana i basca, el seu partit va donar suport a la guerra d’Iraq contribuint així a la mort de molts civils, va intentar negar el dret dels ciutadans a estar informats sobre la veritat dels atemptats de l’11-M amb finalitats electorals. Un partit on els seus màxims líders mostren uns ideals de no al separatisme i tancats a les llibertats, un líders, les declaracions dels quals cada dia sorprenen més; com pot ser que el president d’Honor del PP, José Maria Aznar digui que a ell no li agrada que li diguin quantes copes de vi pot veure i a quanta velocitat pot anar? com pot ser que Angel Acebes encara dubti avui sobre l’autoria de l’11-M? Com pot ser que neguin el dret a l’adopció a un matrimoni homosexual quan hi ha milers de nens abandonats pel món? Aquestes i moltes més són les causes de la situació del PP a Catalunya, causes evidents que demostren que la dreta espanyola actual no difereix tant de la dreta espanyola de fa 70 anys.

Un 10 pel creatiu

Les característiques més importants d’un bon anunci:
1-Que sigui impactant
2-Que sigui clar i concís
3-Que vagi dirigit al teu públic objectiu
4-Que sigui emès en el moment i lloc adequats
5-I que sigui efectiu
Aquestes característiques són les que compleix al peu de la lletra l’ultima campanya del departament de treball de la Generalitat, campanya que va posar en marxa el dilluns passat, coincidint amb l’obertura del Saló Construmat a Fira de Barcelona. El departament de treball va empaperar l’estació de metro de plaça Espanya amb un anunci que representava un dipòsit de cadàvers ple de treballadors morts a causa accidents laborals per conscienciar a la societat de les conseqüències d’aquests accidents. Això ha provocat una dura reacció de les institucions d’empresaris del sector i han demanat una rectificació per part del departament, al·legant que s’està criminalitzant el sector, que els pot fer restar contractes i que els estrangers poden endur-se una imatge distorsionada del sector constructor català i espanyol. Però la realitat d’aquest sector és que ens els últims dotze mesos, els accidents laborals han provocat la mort de 140 persones i prop de 1.300 ferits greus a Catalunya. Les patronals i associacions del sector creuen també que el moment i el lloc escollits pel departament de treball no han estat els adequats.
Vivim en un món envaït de publicitat, on destacar entre els milers d’impactes publicitaris que veiem al dia a dia és cada cop més difícil. A més, enmig dels anuncis comercials hi hem de fer destacar, també, els anuncis de conscienciació social, ja que les xifres no enganyen, encara hi ha moltes empreses de la construcció que se salten “a la torera” les mesures de seguretat pels seus treballadors. L’anunci, encara que alguns puguin pensar que és massa dur, és una mostra clara del que està passant al nostre país, només ensenyant la crua realitat del dia a dia es pot fer reaccionar a aquesta gent. És trist però és així, només amb campanyes dures podem aconseguir fer que la gent almenys s’hi pari a pensar. El lloc i el moment per difondre l’anunci no podia ser millor, què volien els senyors de la construcció? que es difongués en ple mes d’agost quan la gent està de vacances i a Barcelona gairebé no hi queda ningú? Un 10 pel creatiu.

Girona fa olor de flors

Els diaris gironins, El Punt i el Diari de Girona, han omplert aquest cap de setmana pàgines sobre la 52a edició de Temps de Flors, una festa que els toca de ben a prop a ells per fer-ne ressò. I és que Girona està més maca que mai. Des de dissabte passat i fins el pròxim diumenge 20 de maig si passeges pel casc antic sentiràs unes olors que provenen de jardins, flors, decoracions i exposicions de tota mena.
El primer cap de setmana de Temps de Flors ha servit per omplir Girona de gom a gom de parelles, de famílies, de grups d’amics, de turistes i curiosos que han volgut acostar-se a la capital del Gironès per veure un cop més l’exposició de flors. Esglésies i patis particulars on, un cop a l’any, s’hi pot accedir i contemplar uns jardins i decoracions propis de professionals, l’església de Sant Martí, el seminari, els jardins de la Francesca, del Doctor Figueres o el pati dels Alemanys en són exemples preciosos.
Al voltant de tota aquesta exposició, com no, la vessant comercial i política de la festa, botiguers que intenten fer “l’agost” amb els turistes, organitzacions amb finalitats de donar a conèixer els seus objectius, com la plataforma de suport a Núria Pòrtulas, la gironina detinguda per presumpte pertinença a banda armanda, actuacions teatrals i musicals com les de Quimi Portet, demostracions de formacions de bonsais al Museu d’Història, mostra de vestits de paper a la seu de l’ADAC i exposicions a galeries. Però aquí no s’acaba tot, aquest any més que mai, els alcaldables gironins s’han deixat veure pel barri vell en motiu de les pròximes eleccions del 27 de maig. Així doncs un cúmul “d’ofertes” i situacions que han aprofitat un cap de setmana magnífic per treure profit d’una festa, que com altres d’avui en dia, està perdent els seu costat festiu per introduir-hi la part comercial i política.

Una copa de més o dir el que més convé en cada moment?

L’expresident José Maria Aznar, va rebre dijous passat la medalla de l’acadèmia del Vi de Valladolid. Durant l’acte va deixar anar unes polèmiques paraules sobre la llei que prepara el govern de prevenció del consum d’alcohol i sobre les campanyes contra els accidents de trànsit. Aznar va afirmar que a ell no li agrada que li diguin que no pot anar a tanta velocitat, que no pot menjar hamburgueses i que se li prohibeixi beure vi. També va afegir: “és com els cartells que posen que no poden conduir per nosaltres, qui els ha demanat que ho facin?”
Aznar també va afirmar que la feina dels governants no és posar-se en el que fa la gent, sinó facilitar que les persones i les empreses puguin desenvolupar-se. Potser, i dic potser perquè no és una opinió sinó una reflexió, caldria recorda-li que precisament posar-se en el que fa la gent podria haver estat una de les causes de la caiguda del PP del govern? Ell reclama llibertats? Cal recordar-li que el seu partit de dreta va mostrar, a ulls de molta gent, una concepció centrista incapaç d’entendre la situació catalana i basca? Que va donar suport a la guerra d’Iraq? I la llibertat d’informativa a la qual teníem dret a accedir els ciutadans sobre l’11-M i que ell va intentar impedir amb finalitats electorals?
Conduir havent begut o fer-ho a gran velocitat és condemnable ja que per damunt de la llibertat individual per fer amb el seu cos el que li sembli, té preferència la seguretat de tots els ciutadans, governs com el que ell va presidir van modificar i van fer complir les normes de seguretat per reduir les morts a la carretera. Llavors ara que passa? S’ha de dir el que més convé segons la situació i el moment?

Sarcozy compleix el seu somni

“Ser generosos, ser fraternals, donar la mà als que ens han donat confiança per donar una imatge d’una França Unida”, això és el que ha demanat Nicolas Sarcozy als seus militants, partidaris i votants.

Una mica més de dos milions de vots és el que ha separat al candidat conservador, a les eleccions franceses, de la candidata socialista Ségolène Royal a la segona volta. Amb una participació del 84’78% que gairebé bat rècords històrics a França, Sarcozy s’ha endut un 53’06% i Royal un 46’94%.
El sisè president de la V República té l’objectiu de “tornar als francesos l’orgull de ser francesos”, per altra banda, la seva rival, “la Zapatera”, com ja se la coneix, tot i aconseguir un elevat percentatge va reconèixer la derrota i es va comprometre a renovar l’esquerra.

Mentre a la plaça de la Concòrdia, molt a prop de l'Elisi, milers de persones començaven a congregar-se per celebrar la victòria de Sarkozy, Ségolène Royal compareixia davant els militants socialistes a la Casa de l'Amèrica Llatina de París.
A la plaça de la Bastilla, on l'esquerra celebra tradicionalment les seves victòries, es va congregar un centenar de manifestants contra Sarcozy, on també hi van haver alguns enfrontaments amb la policia.

Sarcozy ha complert el seu somni d’arribar a ser president de la República francesa però la voluntat de donar una imatge d’una França unida només serà això, una imatge que segurament li costarà molt d’esforç i diners en campanyes, perquè el número de vots aconseguits pel partit socialista no és pas poc i la divisió entre la dreta i l’esquerra francesa s’ha fet palesa i evident entre els ciutadans.