Sant Jordi és la Festa Nacional de Catalunya, una festa que recorda una llegenda que a tots ens van explicar a l’escola de petits. És un dia per passejar, per estar amb les persones estimades, per gaudir d’una de les festes més emblemàtiques de Catalunya, per mirar i regalar llibres i roses.
Aquest esperit, desgraciadament, es va perdent amb els anys, cada vegada més veiem amb impotència com la festa es converteix en un fet polititzat i en un negoci on centenars d’escriptors (de la professió o no) competeixen per el ressò mediàtic que puguin tenir els seus llibres i ells mateixos. El problema és però que aquest fet es veu alimentat pels mitjans de comunicació.
Si mirem la fotografia de la portada d’avui del diari Avui observem com 7 escriptors són fotografiats amb un “frankfurt de rosa” simbolitzant la trobada internacional d’editors que es farà a Frankfurt al mes d’octubre (explicat a l’interior del diari). Aquesta és la foto més destacada del dia per posar a la portada? I les Rambles, i els enamorats, i les roses, i els llibres? No s’han parat a pensar que potser no tothom sap a què es refereix la fotografia o simplement no els interessa? Aquest Sant Jordi, a poc més d’un mes de les eleccions municipals, s’ha convertit en una lluita per part dels polítics per aconseguir protagonisme, sortir a les fotografies... i en una festa comercial com moltes altres festes tradicionals.
martes, 24 de abril de 2007
Ferides que mai es tancaran
La Guerra Civil torna a aparèixer als Mitjans de Comunicació de tot el país. Després de més de 30 anys de la mort de Franco, posant fi a tres anys de Guerra Civil i 40 de dictadura, aquest tema encara resulta d’actualitat, fet que demostra que en aquest país encara continuen vives les seqüeles històriques, ideològiques i polítiques d’una guerra que va marcar profundament la història espanyola.
El passat 19 d’abril es va tancar al Congrés un acord entre PSOE i IU-ICV, la llei de la memòria històrica que declara la il·legitimitat dels tribunals i les sentències franquistes. L’acord permet a familiars i supervivents demanar la revisió de milers de condemnes i sancions de la Guerra Civil i el franquisme. Això però, no fa que les víctimes se sentin satisfetes del tot, ja que la llei no té efectes jurídics.
Aquesta llei ha estat mal acollida pels sectors més conservadors, fet que demostra que la dreta espanyola actual no difereix tant de la dreta espanyola de fa 70 anys. El PP afirma que aquesta llei obra velles ferides i que Zapatero pretén guanyar la Guerra Civil que s’enterrà i se superà amb la transició.
El que no té en compte la dreta és que pel fet que durant la transició els polítics “enterressin” aquella època no implica que tothom ho fes, milers de famílies afectades no oblidaran mai aquella guerra perquè no poden i perquè no volen mirar cap a un altre costat, davant les atrocitats, com ho va fer la dreta espanyola en aquell moment i ho repeteix ara. La preocupació del partits de dretes pel revifament de l’angoixa de les víctimes arrel de l’aprovació de la nova llei, hauria de quedar sufocada per la idea que el problema no és el dolor emocional, aquest hi és i hi serà sempre, sinó que cal adonar-se dels errors comesos, tenir-los presents i jutjar-los per tal que no tornin a dur-se a terme o si més no aquesta és la posició del poble, ja que tampoc estem segurs que aquells fets siguin considerats d’errors per a tothom, i per fer-ho cal recórrer sempre a la memòria històrica. Són ferides que no es poden tornar a obrir perquè mai han estat tancades.
El passat 19 d’abril es va tancar al Congrés un acord entre PSOE i IU-ICV, la llei de la memòria històrica que declara la il·legitimitat dels tribunals i les sentències franquistes. L’acord permet a familiars i supervivents demanar la revisió de milers de condemnes i sancions de la Guerra Civil i el franquisme. Això però, no fa que les víctimes se sentin satisfetes del tot, ja que la llei no té efectes jurídics.
Aquesta llei ha estat mal acollida pels sectors més conservadors, fet que demostra que la dreta espanyola actual no difereix tant de la dreta espanyola de fa 70 anys. El PP afirma que aquesta llei obra velles ferides i que Zapatero pretén guanyar la Guerra Civil que s’enterrà i se superà amb la transició.
El que no té en compte la dreta és que pel fet que durant la transició els polítics “enterressin” aquella època no implica que tothom ho fes, milers de famílies afectades no oblidaran mai aquella guerra perquè no poden i perquè no volen mirar cap a un altre costat, davant les atrocitats, com ho va fer la dreta espanyola en aquell moment i ho repeteix ara. La preocupació del partits de dretes pel revifament de l’angoixa de les víctimes arrel de l’aprovació de la nova llei, hauria de quedar sufocada per la idea que el problema no és el dolor emocional, aquest hi és i hi serà sempre, sinó que cal adonar-se dels errors comesos, tenir-los presents i jutjar-los per tal que no tornin a dur-se a terme o si més no aquesta és la posició del poble, ja que tampoc estem segurs que aquells fets siguin considerats d’errors per a tothom, i per fer-ho cal recórrer sempre a la memòria històrica. Són ferides que no es poden tornar a obrir perquè mai han estat tancades.
jueves, 19 de abril de 2007
Injustícies
Un nou cas de violència amb armes de foc als Estats Units ha commocionat a tot el món. Un estudiant de 23 anys va matar a 33 persones i en va ferir una vintena a la Universitat de Virgina Tech, a Blacksburg.
El primer que vaig pensar quan vaig saber la noticia va ser en la Sandra, una amiga que vaig conèixer quan estudiàvem Publicitat i Relacions Públiques a Girona. La Sandra està estudiant anglès a Virgina Tech, després de rebre la seva resposta vaig saber que ella, per sort, es trobava a un altre campus en el moment dels fets, al campus Loundon. En el mail m’explicava que els estudiants de Virginia Tech estan molt afectats pels fets i que és una injustícia que morin persones innocents pels problemes personals i psicològics d’una persona.
Aquest fet torna a obrir el debat sobre la facilitat d’aconseguir armes als Estats Units, un país on el dret a la possessió d’armes té molt poques restriccions i està plenament reconegut per llei, fet incomprensible per part de molts països.
Vivim en una món on desgraciadament encara hi ha discriminacions de raça, sexe, religió i molts fanatismes, per això crec que seria imprescindible un control exhaustiu sobre la venda d’armes de foc, un test psicològic que pugui determinar o almenys pugui acostar-se a la personalitat de cada comprador, encara que només sigui perquè no es repeteixin desgràcies com aquesta o la de Columbine.
El senyor Bush, si és que se li pot dir senyor, que ho dubto, és l’únic, com a president d’EUA, que pot aturar aquesta situació posant restriccions a la venda d’armes al seu país, té prou feina per arreglar aquest i altres aspectes del seu país com per preocupar-se per altres països pels quals no crec que en sigui un exemple a seguir.
El primer que vaig pensar quan vaig saber la noticia va ser en la Sandra, una amiga que vaig conèixer quan estudiàvem Publicitat i Relacions Públiques a Girona. La Sandra està estudiant anglès a Virgina Tech, després de rebre la seva resposta vaig saber que ella, per sort, es trobava a un altre campus en el moment dels fets, al campus Loundon. En el mail m’explicava que els estudiants de Virginia Tech estan molt afectats pels fets i que és una injustícia que morin persones innocents pels problemes personals i psicològics d’una persona.
Aquest fet torna a obrir el debat sobre la facilitat d’aconseguir armes als Estats Units, un país on el dret a la possessió d’armes té molt poques restriccions i està plenament reconegut per llei, fet incomprensible per part de molts països.
Vivim en una món on desgraciadament encara hi ha discriminacions de raça, sexe, religió i molts fanatismes, per això crec que seria imprescindible un control exhaustiu sobre la venda d’armes de foc, un test psicològic que pugui determinar o almenys pugui acostar-se a la personalitat de cada comprador, encara que només sigui perquè no es repeteixin desgràcies com aquesta o la de Columbine.
El senyor Bush, si és que se li pot dir senyor, que ho dubto, és l’únic, com a president d’EUA, que pot aturar aquesta situació posant restriccions a la venda d’armes al seu país, té prou feina per arreglar aquest i altres aspectes del seu país com per preocupar-se per altres països pels quals no crec que en sigui un exemple a seguir.
martes, 17 de abril de 2007
L'aeroport de Girona
La setmana passada l’aeroport de Girona va celebrar el seu quarantè aniversari, en aquests quaranta anys l’aeroport ha patit molts canvis.
El record més antic que en tinc deu ser de fa uns deu o dotze anys quan el meu pare va decidir portar-nos (a la meva germana i a mi) a veure l’aeroport. Recordo una pista molt gran i buida, ningú enlloc, només una avioneta petita en un racó aparcada, un silenci que feia por, cap cotxe enlloc, era un aeroport mort on només s’hi feien algunes pràctiques d’aviació i on només arribaven alguns vols a l’estiu. La gent es referia a l’aeroport com una despesa inútil i lamentava que no pogués estar a l’alçada d’altres aeroports europeus.
Avui però, no és ni de bon tros així, podem veure com el canvi que ha patit aquest aeroport és abismal, s’ha convertit en una nova i molt important porta d’entrada de turistes a la Costa Brava. Si passegem per l’aeroport veiem maletes, botigues, avions, molts cotxes mal aparcats perquè l’espai s’ha fet petit, però sobretot gent, molta gent que fan que l’aeroport de Vilobí estigui ple de vida. Aquest fet és en bona part gràcies a la instal·lació de la base de vols de baix cost Ryan Air. Si per un costat podem posar en qüestió les tècniques publicitàries que utilitza l’empresa per promocionar-se i desprestigiar altres empreses també crec que s’ha de reconèixer que han fet “posar les piles” a més d’una empresa a reduir els seus preus i permetre així que viatjar ja no sigui un luxe que només es puguin permetre alguns sinó que tots ho poguem fer més sovint i a un cost més econòmic.
El record més antic que en tinc deu ser de fa uns deu o dotze anys quan el meu pare va decidir portar-nos (a la meva germana i a mi) a veure l’aeroport. Recordo una pista molt gran i buida, ningú enlloc, només una avioneta petita en un racó aparcada, un silenci que feia por, cap cotxe enlloc, era un aeroport mort on només s’hi feien algunes pràctiques d’aviació i on només arribaven alguns vols a l’estiu. La gent es referia a l’aeroport com una despesa inútil i lamentava que no pogués estar a l’alçada d’altres aeroports europeus.
Avui però, no és ni de bon tros així, podem veure com el canvi que ha patit aquest aeroport és abismal, s’ha convertit en una nova i molt important porta d’entrada de turistes a la Costa Brava. Si passegem per l’aeroport veiem maletes, botigues, avions, molts cotxes mal aparcats perquè l’espai s’ha fet petit, però sobretot gent, molta gent que fan que l’aeroport de Vilobí estigui ple de vida. Aquest fet és en bona part gràcies a la instal·lació de la base de vols de baix cost Ryan Air. Si per un costat podem posar en qüestió les tècniques publicitàries que utilitza l’empresa per promocionar-se i desprestigiar altres empreses també crec que s’ha de reconèixer que han fet “posar les piles” a més d’una empresa a reduir els seus preus i permetre així que viatjar ja no sigui un luxe que només es puguin permetre alguns sinó que tots ho poguem fer més sovint i a un cost més econòmic.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)